Aquest diumenge al matí vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar cap al Montseny a pujar el matagalls des de Sant Marçal passant per Sant Bernat. Malgrat les entusiastes previsions meteorològiques a favor, no plovia i jo estava fins i tot decebut i rúfol com el dia. A radio tres com cada diumenge al matí hi emetien un programa de pseudopoesia amb ínfules de newage i espiritualitat. No em sentia amb forces per suportar com aquella veu soporífera m'explicava faules i feia reflexions sobre la bondat de la condició humana i l'univers i vaig canviar d'emisora. La radio del meu cotxe té una peculiaritat que és que només permet canviar de freqüència quan el cotxe està parat. Un cop comences el trajecte estàs lligat a la decisió presa fins al final. La decisió presa va ser Racú i vaig fer la major part del viatge en silenci.
El camí de Sant Marçal a Sant Bernat comença per una pista ampla per passar després a una pista no tan ampla per passar després a un corriol. Cal creuar una riera que degut a les pluges del dissabte anava plena d'aigua i fang i em vaig remullar de cintura en avall. Poc després arribava a sant Bernat i em refugiava a la capella que hi ha, més que res per deferència al Sant perquè de xop ja ho estava i no tenia previst esperar fins que la pluja amainés. D'allà vaig començar a enfilar el camí cap al cim del Matagalls. El corriol recorre un alzinar i talla diverses pistes forestals. Al final de l'alzinar, matolls diversos i un mal camí entre l'espessor que deu quedar tapat cada primavera. Per llavors ja duia una horeta i escaig corrent i tot em semblava molt divertit, la pluja, el vent, la fred, les espines, el mal camí. Passada aquesta etapa, una zona pedregosa amb quatre faigs dispersos i pelats. Allà el vent sí que bufava fort. Crec que la zona dels matolls quedava un pel ensotada i per això no era conscient de com estava realment el temps. Es va fotre a pedregar. Pedres grosses que em fotien mal. Sobretot a la cara, que era el que més desprotegit tenia. Avançava amb el braç cobrint-me els ulls i trobava resguard en les roques i els arbres. Al cap de poc, el camí deixa els faig, arriba a una pedrissa amb quatre mates i desapareix. Recte amunt s'arriba a uns prats que recorren la carena fins al collet de l'home mort, encara que llavors jo no coneixia el camí i això no sabia. Per sort per mi, els prats quedaven a sotavent i vaig tenir algun moment de relativa calma. Com que no veia el camí per enlloc i no podia obrir la cremallera de la butxaca on tenia un paper amb quatre indicacions perquè no tenia força als dits vaig anar tirant endavant, seguint l'ample corredor que em marcaven els boscos que tenia a banda i banda. La terra estava saturada d'aigua i l'herba feia xop a cada passa. Ja em veia anant a petar a ves a saber on, xop i congelat i sense tenir ni idea de com baixar. La boira no em deixava veure on era el Matagalls, però anava en direcció correcta perquè vaig arribar al Gr que va del matagalls al coll pregon i d'allà fins a Sant Marçal. La baixada la vaig haver de fer pels marges del camí. El camí era tot un torrent i l'aigua estava tan freda que em glaçava els peus fins al punt que perdia totalment el tacte.
En fi, que m'ho vaig passar molt bé. L'estona des de la pedregada fins a trobar el camí de baixada va ser la més delicada de totes. Vaig trobar el camí a la primera i no vaig tenir cap ensurt fort, però avisat estic.
dilluns, 1 de desembre del 2014
dimarts, 17 de juny del 2014
10 quilòmetres Sant Joan des Pi
El darrer dissabte 14 es va celebrar la la 2ª trobada nacional de corredors descalços i minimalistes, coincidint, en l'espai i el temps, amb la 7ª cursa de Sant Joan des Pi. La trobada durava un parell de dies i la cursa, oberta a tothom, n'era una espècie de culminació. Després de dos dies centrats en les bondats del descalcisme, tothom estava ansiós per dur-lo a la pràctica amb la determinació que només posseeix aquell que se sap portaveu d'una veritat per la qual el món encara no està preparat. Almenys, així em sentia jo, tot i no haver anat a la trobada i només participar a la cursa. No vaig anar-hi sol, l'Ester també la va córrer, així que vam ser dos els "gats afeitats" que vam participar-hi.
El recorregut era totalment urbà i sense desnivell destacable. Bona cursa per a fer bons temps, deia amb orgull l'organització. Hi havia servei de dutxes, servei de guardaroba i servei de llebres que duien una bandera amb el temps que farien. Com a mínim n'hi havia des de 35' a 50' en intervals de 5 minuts. De 30 no crec que n'hi hagués, perquè segons tinc entès el que ho va fer més ràpid ho va fer en 31'. O sigui que si n'hi havia (que no, que no n'hi havia pas) no va complir amb la seva obligació. També és destacable que hi havia un grup de batucada tocant abans i després de la cursa. Molt bé! Pel que fa als participants, hi havia molta gent amb sabates minimalistes o descalça. Molta pel que sol ser normal en una cursa d'aquestes característiques: Ningú. La resta de gent no tenien cap tret característic destacable en comú, excepte el fet de no tenir cap tret característic destacable en comú. Podríem dir que els més estrafolaris de tots eren dos gentilhomes vinguts de la Sierra Madre de Mèxic. En resum, un entorn totalment adulterat amb uns quants personatges pintorescs.
Quan corres descalç et converteixes automàticament en un ésser diví i ets aclamat per les masses. Això és així. És instintiu. Protegir-se és reconèixer's dèbil. Per molt normalitzat que estigui anar calçat, la gent sap apreciar qui és apte per la supervivència i qui no i un tio que corre i que a més a més ho fa descalç ha de ser apte t'ho miris com t'ho miris. Així doncs, les ovacions eren constants. Això és molt reconfortant i estimula i reforça el sentiment d'orgull associat a ser diferent a la majoria. Jo, com a català que sóc, em molt còmode en aquest paper de descastat. Emperò, malgrat tot això que dic, en cap moment vaig sentir hostilitat de cap mena i en general la gent era molt simpàtica i oberta. Ara bé, és d'una evidència total que anar descalç encara no està normalitzat, ni entre els corredors habituals. Prova d'això és que molts participants de la cursa em somreien i m'animaven amb camaraderia i em deien que això que feia tenia molt de mèrit. Bé, jo no sé si tenia molt de mèrit o no, però sincerament, jo no ho considero una dificultat afegida, si no el contrari. El mèrit és seu, que estaven corrent igual de ràpid que jo amb inferioritat de condicions: molt més pes als peus i sense sentit del tacte.
De la meva actuació a la carrera no hi ha gaire a destacar. Vaig estar xerrant amb gent, superant els embussos que es formaven (érem uns 500, crec haver llegit), corresponent amb gran alegria les mostres d'ànim que la gent que s'ho mirava em donaven i poca cosa més. Com que feia la tira que no corria i era el primer cop que ho feia descalç vaig mantenir una actitud conservadora, cosa que va entrar amb conflicte amb el meu natural ímpetu juvenil quan faltaven tres quilòmetres per acabar i veia que podia haver apretat molt més. Això va desencadenar un seguit d'esprints que duraven des de que deixava el grup de corredors amb qui estava fins que arribava al següent i així repetidament. Només gràcies als ànims del públic i al record de la Duna vaig poder mantenir aquesta tàctica suïcida fins a l'arribada, on el cos em demanava treure el fetge per la boca. Evidentment, vaig mantenir la compostura.
A l'arribada, síndria i begudes. Es veu que això de la botifarra només passa als pobles. El kit de regal que venia amb la inscripció era l'estàndard: Samarreta i caldo Aneto. Vaig marxar content.
El recorregut era totalment urbà i sense desnivell destacable. Bona cursa per a fer bons temps, deia amb orgull l'organització. Hi havia servei de dutxes, servei de guardaroba i servei de llebres que duien una bandera amb el temps que farien. Com a mínim n'hi havia des de 35' a 50' en intervals de 5 minuts. De 30 no crec que n'hi hagués, perquè segons tinc entès el que ho va fer més ràpid ho va fer en 31'. O sigui que si n'hi havia (que no, que no n'hi havia pas) no va complir amb la seva obligació. També és destacable que hi havia un grup de batucada tocant abans i després de la cursa. Molt bé! Pel que fa als participants, hi havia molta gent amb sabates minimalistes o descalça. Molta pel que sol ser normal en una cursa d'aquestes característiques: Ningú. La resta de gent no tenien cap tret característic destacable en comú, excepte el fet de no tenir cap tret característic destacable en comú. Podríem dir que els més estrafolaris de tots eren dos gentilhomes vinguts de la Sierra Madre de Mèxic. En resum, un entorn totalment adulterat amb uns quants personatges pintorescs.
Quan corres descalç et converteixes automàticament en un ésser diví i ets aclamat per les masses. Això és així. És instintiu. Protegir-se és reconèixer's dèbil. Per molt normalitzat que estigui anar calçat, la gent sap apreciar qui és apte per la supervivència i qui no i un tio que corre i que a més a més ho fa descalç ha de ser apte t'ho miris com t'ho miris. Així doncs, les ovacions eren constants. Això és molt reconfortant i estimula i reforça el sentiment d'orgull associat a ser diferent a la majoria. Jo, com a català que sóc, em molt còmode en aquest paper de descastat. Emperò, malgrat tot això que dic, en cap moment vaig sentir hostilitat de cap mena i en general la gent era molt simpàtica i oberta. Ara bé, és d'una evidència total que anar descalç encara no està normalitzat, ni entre els corredors habituals. Prova d'això és que molts participants de la cursa em somreien i m'animaven amb camaraderia i em deien que això que feia tenia molt de mèrit. Bé, jo no sé si tenia molt de mèrit o no, però sincerament, jo no ho considero una dificultat afegida, si no el contrari. El mèrit és seu, que estaven corrent igual de ràpid que jo amb inferioritat de condicions: molt més pes als peus i sense sentit del tacte.
De la meva actuació a la carrera no hi ha gaire a destacar. Vaig estar xerrant amb gent, superant els embussos que es formaven (érem uns 500, crec haver llegit), corresponent amb gran alegria les mostres d'ànim que la gent que s'ho mirava em donaven i poca cosa més. Com que feia la tira que no corria i era el primer cop que ho feia descalç vaig mantenir una actitud conservadora, cosa que va entrar amb conflicte amb el meu natural ímpetu juvenil quan faltaven tres quilòmetres per acabar i veia que podia haver apretat molt més. Això va desencadenar un seguit d'esprints que duraven des de que deixava el grup de corredors amb qui estava fins que arribava al següent i així repetidament. Només gràcies als ànims del públic i al record de la Duna vaig poder mantenir aquesta tàctica suïcida fins a l'arribada, on el cos em demanava treure el fetge per la boca. Evidentment, vaig mantenir la compostura.
A l'arribada, síndria i begudes. Es veu que això de la botifarra només passa als pobles. El kit de regal que venia amb la inscripció era l'estàndard: Samarreta i caldo Aneto. Vaig marxar content.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)