Aquest diumenge al matí vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar cap al Montseny a pujar el matagalls des de Sant Marçal passant per Sant Bernat. Malgrat les entusiastes previsions meteorològiques a favor, no plovia i jo estava fins i tot decebut i rúfol com el dia. A radio tres com cada diumenge al matí hi emetien un programa de pseudopoesia amb ínfules de newage i espiritualitat. No em sentia amb forces per suportar com aquella veu soporífera m'explicava faules i feia reflexions sobre la bondat de la condició humana i l'univers i vaig canviar d'emisora. La radio del meu cotxe té una peculiaritat que és que només permet canviar de freqüència quan el cotxe està parat. Un cop comences el trajecte estàs lligat a la decisió presa fins al final. La decisió presa va ser Racú i vaig fer la major part del viatge en silenci.
El camí de Sant Marçal a Sant Bernat comença per una pista ampla per passar després a una pista no tan ampla per passar després a un corriol. Cal creuar una riera que degut a les pluges del dissabte anava plena d'aigua i fang i em vaig remullar de cintura en avall. Poc després arribava a sant Bernat i em refugiava a la capella que hi ha, més que res per deferència al Sant perquè de xop ja ho estava i no tenia previst esperar fins que la pluja amainés. D'allà vaig començar a enfilar el camí cap al cim del Matagalls. El corriol recorre un alzinar i talla diverses pistes forestals. Al final de l'alzinar, matolls diversos i un mal camí entre l'espessor que deu quedar tapat cada primavera. Per llavors ja duia una horeta i escaig corrent i tot em semblava molt divertit, la pluja, el vent, la fred, les espines, el mal camí. Passada aquesta etapa, una zona pedregosa amb quatre faigs dispersos i pelats. Allà el vent sí que bufava fort. Crec que la zona dels matolls quedava un pel ensotada i per això no era conscient de com estava realment el temps. Es va fotre a pedregar. Pedres grosses que em fotien mal. Sobretot a la cara, que era el que més desprotegit tenia. Avançava amb el braç cobrint-me els ulls i trobava resguard en les roques i els arbres. Al cap de poc, el camí deixa els faig, arriba a una pedrissa amb quatre mates i desapareix. Recte amunt s'arriba a uns prats que recorren la carena fins al collet de l'home mort, encara que llavors jo no coneixia el camí i això no sabia. Per sort per mi, els prats quedaven a sotavent i vaig tenir algun moment de relativa calma. Com que no veia el camí per enlloc i no podia obrir la cremallera de la butxaca on tenia un paper amb quatre indicacions perquè no tenia força als dits vaig anar tirant endavant, seguint l'ample corredor que em marcaven els boscos que tenia a banda i banda. La terra estava saturada d'aigua i l'herba feia xop a cada passa. Ja em veia anant a petar a ves a saber on, xop i congelat i sense tenir ni idea de com baixar. La boira no em deixava veure on era el Matagalls, però anava en direcció correcta perquè vaig arribar al Gr que va del matagalls al coll pregon i d'allà fins a Sant Marçal. La baixada la vaig haver de fer pels marges del camí. El camí era tot un torrent i l'aigua estava tan freda que em glaçava els peus fins al punt que perdia totalment el tacte.
En fi, que m'ho vaig passar molt bé. L'estona des de la pedregada fins a trobar el camí de baixada va ser la més delicada de totes. Vaig trobar el camí a la primera i no vaig tenir cap ensurt fort, però avisat estic.
