Aquest diumenge 1 de febrer es va celebrar el Trail del Rocacorba en tres modalitats, la llarga, la curta i la marxa. Els Gats Afeitats hi érem. Més concretament, l'Ester i jo. Faríem la curta (és a dir, la de 20K i 800+).
Les muntanyes del Rocacorba són territori conegut pels Gats. D'ençà que en Pablo s'ha convertit en un habitant de Viert anem sovint a fer algun àpat a can Paupera i inevitablement sempre acaba caient l'excursió al cim del Puigsou. Això sí, encara ha d'arribar el dia que trobem obert el Santuari de la Mare de Déu del Rocacorba. En fi, que jugàvem a casa i teniem un domini privilegiat del paratge, tot i que en realitat mai havíem fet el camí que s'enfila des de Canet fins el Santuari resseguint la cresta de la muntanya, que és el recorregut que seguia la cursa. La baixada es feia per la riera (no sé si la riera té nom), que recorre la vessant del Rocacorba que mira cap a la Selva i per aquí jo sí que hi havia passat abans.
La Curta començava aviat, a tres de 9, prèvia recollida dels dorsals entre mitja i una hora abans. Dic aviat perquè feia un fred de collons. El dia anterior havia plogut i a la nit havia glaçat, però en general el camí estava en molt bones condicions: La terra humida però compacta. Només en alguns punts que quedaven a l'obaga hi havia alguna placa de gel que t'obligava a anar amb compte. Érem colla, cap a 500, i això es va notar sobretot al cap de 3K quan la pista es convertia en un corriol molt dret que s'enfilava entre alzines i matolls. Hi havia cua per entrar al corriol. Un cop dins la cosa no millorava gaire, calia anar parant cada poc i avançàvem a batzegades. Aquesta és una de les coses criticables a l'organització. Al meu parer n'hi ha una altra, però m'hi trobaria més tard. La currua de gent devia anar de baix a dalt de la muntanya perquè en la zona on era jo, la fila no es va trencar fins que ja érem gairebé al cim. Va ser precisament en aquesta etapa de pauses constants que sentíem els petards que avisaven de la sortida de la llarga. Com que el seu recorregut també pujava per allà la gent deia, només mig en broma, que a aquell pas ens atraparien. I no els faltava raó. L'Ester em va comentar que ella havia vist els primers de la Llarga avançar-los com uns bòlids a la primera baixada després del cim, cap allà el quilòmetre 10. Malament per l'organització.
A mi la pujada se'm va fer molt planera, tot i no ser-ho en absolut, pel ritme suau imposat per les circumstàncies i la impossibilitat d'avançar pel marge. Vaig arribar a dalt fresc, però amb set. El primer avituallament havia de ser al santuari, que és el punt més alt de la cursa, però es veu que per la glaçada no havien aconseguit pujar-hi els cotxes, així que l'havien col·locat uns quilòmetres enllà, just abans d'entrar al camí de la riera. La baixada fins a l'avituallament va ser potser dels trossos més bonics. Allà el bosc estava ben glaçat i la boira s'aixecava entre els arbres. Problemes per baixar pel camí gelat i altre cop cues que podies aprofitar per gaudir del paisatge.
Sortint de l'avituallament vaig trobar-me amb un munt de gent que corria en direcció contrària a la meva per una pista ample. Ens havíem passat el trencant, un corriol petit que es desviava a mà dreta. Desfent el camí anàvem recollint altres despistats i al final potser érem ben bé unes 50 persones. Vist amb perspectiva, això va ser una bona cosa, perquè volia dir que davant hi havia un tall de camí molt descongestionat de gent així que vaig posar la directa i vaig baixar rabent com una daina. La poca gent que em trobava em deixava passar i vaig agafar un bon ritme. Això va durar fins que un home que corria davant meu va fotre's una bona esterrossada. Vaig estar una estona amb ell. S'havia trencat el turmell i li era impossible posar-se dempeus. Li vaig donar tot el consol que vaig poder, que no va ser gaire perquè el tio s'havia trencat enmig del bosc a més de 5K de corriol de la propera pista, i vaig seguir endavant, prometent-li que avisaria als del següent avituallament. M'hi devia estar més del que em pensava perquè després no parava de trobar-me gent que ja havia avançat feia pocs minuts. Quan es van acabar vaig poder tornar a agafar el ritme d'anar a tot drap que tenia abans de l'accident, que és el que a mi em feia feliç en aquell moment. A l'avituallament em van informar que el ferit ja l'havien baixat, i jo els vaig dir que no, que aquell n'era un de diferent. Els pocs quilòmetres que quedaven fins a meta eren de carretera de gresa i asfalt i van ser els que més pesats se'm van fer de tot el recorregut, que a banda d'això vaig trobar preciós i molt entretingut. A l'arribada, i aquí ve la segona queixa, un tallet de pà de barra amb quatre talls de fuet d'aquest tan dolç de súper. Això i les gominoles dels avituallaments van ser l'únic que em va fer arrufar el nas. Si tens més de mil inscrits vols dir que no tens pressupost per cuidar aquests detalls? No fotem. A banda d'això, tot molt bé. Samarreta molt xula que vaig estrenar per fer la cursa, dutxes, una banda de música que va animar la sortida i un grup d'estudiants en pràctiques que amb més ganes que traça t'ajudaven a estirar a l'arribada.
De cara l'any que ve tinc clar que li fotré més canya a la sortida per evitar l'embús, peti qui peti. Sempre surto massa conservador i després em trobo amb taps i no puc anar al meu ritme. Coses de còrrer un cop cada dos setmanes i no conèixer bé el ritme propi.
